diumenge, 17 de febrer del 2013

Reconstrucció


De vegades s'atura i contempla el banc on, vint anys enrere, seien Sílvia i ell. Recorda amb nostàlgia converses i abraçades que mai no van existir.

24 comentaris:

  1. Aquestes converses i abraçades inexistents són realment les que es recorden amb més nostàlgia... si poguèssim tirar el temps enrere!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És així de vegades. No obstant, no és recomanable detenir-se massa temps en eixos records...


      Vicent

      Elimina
  2. doncs es veu bastant nou el banc per tenir 20 anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Manuel Serrat deia: "Fa 20 anys que tinc 20 anys".


      Vicent

      Elimina
  3. Recorda el vell bolero, que de res serveix empenedir-se després d'allò que podria haver estat i no fou: http://youtu.be/bks-nsVfY-E .....

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden els boleros, bona elecció. Sí podria ser comparable. També cantava Antonio Vega a 'Relojes en la oscuridad': "Oigo tu voz pedir lo que nunca existirá.
      A fuerza de recordar lo que no llegó a pasar, he aprendido a ser una pieza más, un eslabón en la oscuridad". Ací la cosa és més abstracta...


      Vicent

      Elimina
  4. És curiós que la memòria recordi instants del passat que sembla que ja no existeixen més. De vegades també tinc aquesta estranya sensació que tan bé descrius i que per a mi també reflecteix el cel esquerdat de la fotografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un fet constatat que els nostres records difereixen molt de les vivències objectives. Anem reelaborant-los.

      Interessant el comentari que fas sobre el cel de la fotografia.


      Vicent

      Elimina
  5. Uffff...quines males passades ens pot fer la ment...recordar allò que haverem volgut viure...
    Anhels amic!

    La fotografia sembla el camí del record, és preciosa.

    PD: NO TROBE EL BLOG DEL TEU GERMÀ, M'ENVIES EL ENLLAÇ QUAN PUGUES?

    Abraçades.


    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades no són males passades, sinó un autorelat assumit que difereix molt de la realitat objectiva. La ment ens enganya molt en relació al nostre passat. Gràcies pel comentari, Remei.

      El bloc del meu germà el tens enllaçat dalt a la dreta. Aquesta és l'adreça: http://m12project.blogspot.com.es/

      Una abraçada!

      Elimina
  6. Em sembla un relat i una imatge que està al llindar entre la realitat i la ficció. M'agrada aquesta ambivalència, té un caire d'intriga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Independentment que hi haja diferents lectures -això ocorre amb una foto, amb un relat i també amb la suma dels dos...-, he de confessar que, en part, tenia la intenció de jugar amb la irrealitat (o amb la desconnexió, per part del protagonista, de la realitat). I coincidisc amb tu pel que fa a la imatge i la sensació que transmet.

      Gràcies pel comentari.


      Vicent

      Elimina
  7. La perspectiva dels tres bancs de la imatge sembla que ens vulgui convidar a recordar altres vivències enllaçades?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt interessant el teu comentari. D'alguna manera, obris portes noves al relat.


      Vicent

      Elimina
  8. Después de 20 años quién se atreve a desmentir un recuerdo, y quién puede asegurar que sus recuerdos son más reales...
    Cada entrada de este blog es una semilla que a poco que se la agite explota.
    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut, XuanRata, i gràcies pel comentari. De vegades, la realitat és la percepció -subjectiva, alterada, reconstruïda- de la realitat en sí, més enllà dels fets objectius.

      M'agrada la idea que aportes: el fet que les entrades de 'microfragments' puguen donar lloc a ramificacions en forma de comentaris.


      Salutacions


      Vicent

      Elimina
  9. Magnífica!! una excelente edición, me gusta mucho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anita, pel comentari. Salutacions des de Xàtiva.


      Vicent

      Elimina
  10. Llegia abraçades i petons en els llibres, i creia haver-los escrit ell. Maco, nen, i dolorós, perquè la memòria (la meva) és terrible per a segons què.

    :*

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon microrelat (variació) el que ofereixes al teu comentari. Veig que ets una creadora hiperactiva! La memòria és selectiva, pel que diuen; els filtres seran diferents en cada cas, per altra banda.


      Vicent

      Elimina
  11. De vegades és millor recordar el que no va existir.
    Bonic relat... i foto

    ResponElimina